el text del correu

Benvolgut Josep Miquel. Moltes gràcies per la invitació a participar en aquest fòrum d’idees... visuals i, ja que sembla que tota idea és un relat, vet aquí el meu. Els qui alguna vegada ens hem ocupat d’«allò-que-és-visual» sovint hem reflexionat sobre la imatge. La imatge: allò que... «es veu». Veure-hi ho podem traduir al grec per eido que dóna eidos, visió, vista, aspecte, figura... idea. Aquesta idea ens la solem representar com una llambregada, com si fos el ressò d’alguna cosa que fou extraordinàriament veritable i immediata i que de cop, amb un gest acrobàtic inaudit, pren forma, es fa visible i esdevé la bona notícia d’aquella immediatesa actualitzada, com si es revelés un sentiment gran que teníem amagat al cor. Eido també dóna el llatí video. Així doncs, la idea dóna... i fa parlar molt perquè el flaix d’aquella espurna queda molt lluny de nosaltres i davant nostre només tenim, només ens queda, l’obligació... de dir, de fer-ne el relat. Plató, el descobridor de la idea, com a poeta, hauria pogut fer versos bellíssims, però la idea, en aquest sentit, no el va... «deixar parlar». Els nous mitjans de comunicació i la imperiosa esperança del nou missatge el van obligar a la «cultura», mot que en el grec d’aquell temps era paideia. El relat de la voluntat d’ensenyar... com ha de ser un país (pais-paidos)... i com ha de ser aquesta espera. És clar que amb Sòcrates, el seu mestre, ho va tenir fàcil, podríem dir fàcilment, però no és tan fàcil. Som davant d’indicis que les generacions actuals passem per una ruptura de la idea de món que, per l’envergadura i l’amplitud de les conseqüències, és, com a mínim, tan important com la que va provocar fa milers d’anys allò que ara en diem filosofia clàssica. Potser un estudi d’aquella antiga ruptura ens pot inspirar una mica de comprensió per al moment que ara vivim. Potser no assolirem un coneixement millor d’allò que fa al «nostre» cas si no participem en les aventures que ens proporciona la re... visió de la nostra història, ja que potser una idea també és allò que roman al llindar de tot límit esperant i, perquè espera, mai no del tot sense la presència anticipada d’allò que espera. Una abraçada