Idea d'ordre

idea

«La inspiració, la insuflació, la intuició, la caiguda en vertical de la idea, l’obertura d’allò nou : aquest concepte designava, quan encara es podia utilitzar sense ironia, el fet que una potència informadora de naturalesa superior feia d’una consciència humana la seva desembocadura, la seva caixa de ressonància. El cel, deien els metafísics, apareix com a informador de la terra i li dóna un signe, una imatge, una idea: un estranger entra per la porta d’allò que ens és específic i fa sentir la seva veu


»Avui, però, les idees no ens vénen de cap cel engorrós i sí, en canvi, d’un no man’s land de pensaments precisos i sense mestre : en no tenir expeditors, es garanteix que hom pugui utilitzar lliurement els seus dons. El seu anonimat crea condicions perquè ens puguem interrogar sobre l’essència d’allò que en diem el « media » : el treball conceptual que segueix a la visita regular i discreta. Missatges, missatgers, άγγελοι, expeditors, canals, llenguatges : conceptes d’una ciència general de la facultat de qualsevol cosa de ser visitat per qualsevol cosa en qualsevol cosa» *

idea d’ordre

versió lliure d’«Academic Discourse at Havana, iv» a Ideas of Order, 1954, Wallace Stevens


Aquí la funció del poeta... ¿ és només una imatge semblant a un so molt més subtil que la profecia millor guarnida que pugui saturar qualsevol oïda ?


És per això que ell en sol fer repeticions infinites i aleacions d’un banús escollit, d’un alció escollit ?


És per això que ho farceix amb una lògica refinada... pels llepafils ?


Ell, com a part de la naturalesa, és part de nosaltres !


Les seves rareses són les nostres : que siguin aquestes rareses, doncs, les idònies i que ens reconcilïin amb els nostres sers mitjançant aquelles reconciliacions veritables fetes de paraules obscures i pacífiques, amb les més hàbils harmonies de la caiguda i amb les imatges més subtils, més imperceptibles o més intrascendents...


Ell sempre ha estat el responsable d’obrir i tancar la taverna, d’apagar-ne el darrer llum...


No és la claror de la lluna groga sinó una mena de blanc allò que silencia aquesta nostra ciutat plena de fe constant...


Que pàlida, que posseïda és aquesta nit, que plena d’exhalacions que venen de la mar !


Tot i que això és molt més antic que l’himne més antic i no té cap més significat que aquell pa del dia de demà...


Això només permet que el poeta parli des del seu balcó i que els dorments, adormits, es moguin o es despertin i observin la lluna des del seu sòl


Pot ser que això sigui al mateix temps benedicció, sepulcre i epitafi... tot i que també podria ser que només fos algun encanteri que la lluna ens dóna com un exemple extraordinàriament senzill de claretat opulenta

idea de món