presentació

ideasantipau.blogspot.com

Aquest blog està vinculat al cicle «L’important és la idea» organitzat per la Fundació Guillem Viladot Lo Pardal d’Agramunt

En les entrades que veureu s’hi explica tot allò que s’explicaria en un catàleg

Comencem per una petita crònica dels fets que podria ser aquesta: en resposta a la invitació que Josep Miguel Garcia em va fer convidant-me a participar a aquest «simposi d’idees... visuals» li vaig enviar un correu el text del qual el podeu veure o llegir si visiteu la Fundació a Agramunt però també si cliqueu aquí

Bàsicament, el treball ha consistit a fer servir, en una «doble pirueta» mcluhaniana (The Medium is the Massage, 1967) el text d’aquest correu com a objecte del treball en qüestió

Com sigui, però, que a un no el conviden cada dia a parlar «sobre les idees» i com sigui que fer uns arxius postcript tant grans i sòlids no és fàcil, mentre ho madurava —mentre em barallava amb l’ordinador— vaig anar guardant tot allò que em passava pel cap mentre anava fent (El «temps d’espera» —de vegades llarguíssim— mentre es fa la «destil·lació» «acrobàtica» en alta resolució en l’ordinador : tot un tema. Un dia n’hem de parlar)

I, allò que vaig anar fent ho podríem classificar en sis parts o tipus d’exercicis

Els podreu anar veient si moveu l'scroll avall llevat de l'apartat b. que, per raons tècniques, ens ha estat impossible d'incloure'l d'una manera seguida en el bloc sencer però que el podeu visualitzar si cliqueu aquí o bé anant a l'esmentat apartat b i, a cada entrada, li demaneu manualment la visualització de la imatge

a. Exercicis gràfics. En primer lloc hi hagué, degut al meu ofici amb el qual em guanyo la vida, uns jocs que podríem titllar de simplement gràfics 

b. Exercicis pictogràfics. En segon lloc, i això degut al meu interès per la imatge, hi ha una reflexió sobre què diríem si diguéssim «quadres-amb-idea», aquest tipus de pintures que al llarg de la història s’han acumulat en els nostres ulls «carregades-de-simbolismes», imatges silencioses que, a manera d’icones, parlen les idees pels descosits 

c. Exercicis geogràfics. En tercer lloc, i això degut a la meva dèria a llegir filosofia, algunes imatges —acudits més aviats prims— referides a Agramunt. Aquí, a Agramunt, avui s’està parlant de les idees. Aquest és el lloc. No podia passar per alt el fet que en un temps remot Plató instituí un «jardí dels filòsofs», un lloc… amb una adreça, un «jardí» per a les idees. Calia internevir doncs (gràficament) en el poble  

d. Exercicis cronogràfics. En quart lloc, i això degut al fet constatable d’estar en aquest món quotidianament i cada dia, anava fent uns tipus d’acudits gràfics més, doncs, quotidians. Treure a passejar el gos, posar-se un casc, les crosses, coses així  

e. Exercicis ortogràfics. Com més m’endinsava, però, en la reflexió gràfica m’adonava com n’era de difícil definir o tant sols apropar-me a «la idea» (com si només n’hi hagués una!) però que malgrat tot, o si més no en l’enunciat del col·loqui (L’important és la idea), tots hi estiguéssim obligats. Davant, doncs, la impossibilitat de definir exactament (?) què és o què pugui ser una o la o alguna idea vaig anar recollint les aplicacions que en fa el llenguatge. Si la paraula idea, sola, em semblava buida de sentit, acompanyada i/o copiosament aplicada, el desbordava. Una... bona-idea !

f. Exercicis ideogràfics. També, davant d’aquesta mateixa «impossibilitat» i també per sortir-me’n, vaig pensar que potser no es tractava tant de «definir» la idea per se com de fer-ne una «aplicació pràctica» o personal o «existencial»... com es deia abans. Si un vol parlar d’idees el millor que pot fer —el més econòmic— és «mullar-se», «idear-se», doncs. No hi ha idees si un no s’idea a si mateix. Calia convertir el concepte en l’imperatiu d’un verb: «Idea’t!». Aquesta esdevingué per a mi la qüestió de les qüestions 

Aquestes sis parts o exercicis es complementen amb alguns textos que han vingut al pas mentre feia camí i un apartat de notes, de referències bibliogràfiques i uns g. Exercicis d'agraïment

Par la presente je n'appartiens plus a l'art (Joseph Beuys). Efectivament «l’art» fa temps que ha deixat d’actuar per deixar entrar en escena un sèrie d’exercicis. Hi ha exercicis declarats i d’altres no declarats. Provaré de parlar de tots els què crec que a mi em pertoquen