El pardal
( Al meu pare )
Aquest pardal
que ha arribat a la meva finestra,
més que alguna cosa natural
és una veritat poètica.
Tot en ell en dóna notícia :
la seva veu,
els seus moviments,
les costums,
el goig
amb el qual se sacseja les ales
a la pols —
efectivament, ho fa
per lliurar-se dels polls
pero l’alleujament que té
l’impulsa
a piular vigorosament —
alguna cosa
més propera a la música
que a cap altre cosa.
On sigui que és,
quan comença la primavera,
potser a un carreró
o a un palau,
segueix
impertorbable
els seus embolics amorosos.
Comença en l’ou,
el sexe és el geni :
hi ha cap presumpció
més inútil,
cap estarrufament més gran
de nosaltres mateixos ?
Alguna cosa que ens mena,
gairebé sempre, a estimbar-nos.
Ah, ni el gall ni el corb
amb les seves veus desafiants
de piular
insistent.
Una vegada
a El Paso,
al capvespre,
vaig veure — vaig sentir ! —
deu mil pardals.
Venien del desert
a dormir.
Ompliren els arbres
d’un parc petit.
Els humans
amb les orelles que els brunzien,
fugiren
sota una pluja d’excrements.
Van deixar lliure el terreny als
llargandaixos que vivien a la font.
La seva imatge
no és menys familiar
que la de l’aristocràtic
unicorni, llàstima
que ara, avui
no hi hagi més civada :
això els facilitava la vida.
Tant se val :
la seva mida breu,
els seus ulls aguts,
el seu bec tan eficaç
i la seva truculència li
garanteixen la supervivència
— per no parlar
de la seva fillada
innombrable.
Fins i tot
els japonesos el coneixen
i l’han pintat
amb simpatia,
amb una pregona intuició
envers les seves més petites
característiques.
Res
menys subtil
que els seus festeigs.
S’ajup
davant la femella,
arrossega les ales,
valseja,
tira enrrera el cap
i simplement, per fi,
crida.
L’estrèpit és fabulós.
La seva manera de netejar-se el bec
colpejant-lo
damunt una post
és contundent.
Com tot
allò que fa.
Les celles rogenques
li donen aquest aire
de ser sempre
el guanyador
— no obstant això
vaig veure una vegada
una de les femelles,
aferrada amb determinació
a la vora
d’una canonada d’aigua,
atrapant-ne un
per la coroneta de plomes
perquè que no cridés,
penjat
sobre els carrers de la ciutat,
fins que
va acabar amb ell.
I tot això
perquè ?
Ella es gronxava,
confosa per la seva gesta,
ella mateixa.
Vaig riure de bona gana.
Pràctic fins al final,
allò que va triomfar
a la fi
fou el poema
de la seva existència:
un floc de plomes
aixafat al paviment,
les ales esteses
simètricament,
en forma de vol,
el cap desfet,
el negre escut d’armes del seu pit
indesxifrable :
l’efígie d’un pardal,
ara només una hòstia seca,
llençada aquí per a dir
— i dient-ho
sense ofendre,
bellament :
Aquest vaig ser jo,
un pardal.
He donar el millor de mi
Adéu
William Carlos Williams
El Pardal, The Sparrow ( 1955 )
a Journey to Love
The Sparrow
(To My Father)
This sparrow
who comes to sit at my window
is a poetic truth
more than a natural one.
His voice,
his movements,
his habits—
how he loves to
flutter his wings
in the dust—
all attest it;
granted, he does it
to rid himself of lice
but the relief he feels
makes him
cry out lustily—
which is a trait
more related to music
than otherwise.
Wherever he finds himself
in early spring,
on back streets
or beside palaces,
he carries on
unaffectedly
his amours.
It begins in the egg,
his sex genders it:
What is more pretentiously
useless
or about which
we more pride ourselves?
It leads as often as not
to our undoing.
The cockerel, the crow
with their challenging voices
cannot surpass
the insistence
of his cheep!
Once
at El Paso
toward evening,
I saw—and heard!—
ten thousand sparrows
who had come in from
the desert
to roost. They filled the trees
of a small park. Men fled
(with ears ringing!)
from their droppings,
leaving the premises
to the alligators
who inhabit
the fountain. His image
is familiar
as that of the aristocratic
unicorn, a pity
there are not more oats eaten
nowadays
to make living easier
for him.
At that,
his small size,
keen eyes,
serviceable beak
and general truculence
assure his survival—
to say nothing
of his innumerable
brood.
Even the Japanese
know him
and have painted him
sympathetically,
with profound insight
into his minor
characteristics.
Nothing even remotely
subtle
about his lovemaking.
He crouches
before the female,
drags his wings,
waltzing,
throws back his head
and simply—
yells! The din
is terrific.
The way he swipes his bill
across a plank
to clean it,
is decisive.
So with everything
he does. His coppery
eyebrows
give him the air
of being always
a winner—and yet
I saw once,
the female of his species
clinging determinedly
to the edge of
a water pipe,
catch him
by his crown-feathers
to hold him
silent,
subdued,
hanging above the city streets
until
she was through with him.
What was the use
of that?
She hung there
herself,
puzzled at her success.
I laughed heartily.
Practical to the end,
it is the poem
of his existence
that triumphed
finally;
a wisp of feathers
flattened to the pavement,
wings spread symmetrically
as if in flight,
the head gone,
the black escutcheon of the breast
undecipherable,
an effigy of a sparrow,
a dried wafer only,
left to say
and it says it
without offense,
beautifully;
This was I,
a sparrow.
I did my best;
farewell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada